Una Catalunya millor, per a qui?

Versió en castellà aquí Sandra Ezquerra[1] Anunciava la campanya electoral de Convergència i Unió l’inici del canvi i una Catalunya millor. Doncs ja hi som. Les eleccions tenen un guanyador i, parant atenció al seu programa, cal preguntar-se per on aniran les millores.

Malgrat la retòrica del conservadorisme compassiu, mesures com “la transformació de la renda mínima d’inserció”, la creació “d’un compromís de ciutadania [per als nouvinguts] que comporti respecte i actitud d’integració al país”, la “supressió de l’impost sobre successions i donacions” i, entre d’altres, l’aplicació del “principi d’austeritat en tota l’administració pública” suposaran un retrocés important per a totes aquelles persones crònicament excloses del mercat laboral, en els drets de la població immigrada, en la creació d’un sistema fiscal progressiu i en la qualitat tant dels serveis públics com dels llocs de treball que els conformen. Tanmateix, l’aprofundiment de les mesures neoliberals implementades pel Tripartit no és l’únic tret definidor del projecte de país d’Artur Mas per als propers quatre anys. També ho són algunes absències, com per exemple l’escassa menció de les polítiques entorn a la igualtat de gènere i la inexistència de mesures a favor de la llibertat de les persones, incloent les dones, de decidir sobre el nostre propi cos i futur.

Fa unes setmanes milers de persones vam sortir, de nou, al carrer amb motiu del Dia Internacional contra les Violències de Gènere, per reivindicar el dret de les dones a viure una vida digna i en llibertat. Nombrosos estudis han coincidit durant els últims anys en què els diferents tipus de violències de gènere són perpetuats per la pervivència d’estructures i ideologies patriarcals que reclouen a les dones en la dependència i la invisibilitat de l’àmbit privat, que defineixen rígidament i de forma binària els rols de gènere als que ens acollim les persones i que exclouen qualsevol itinerari vital o identitat i opció sexual no domesticables per l’asfixiant model de la família tradicional heteronormativa. Això es dóna independentment que la violència sigui exercida contra dones, persones homosexuals, lesbianes o d’identitat trans o executada en la seva vessant física, psicològica, econòmica, simbòlica o sexual.

Malauradament, el futur Molt Honorable no té gaire a dir al respecte. Crida l’atenció del seu full de ruta política l’absència de qualsevol priorització de la lluita contra les violències masclistes i la mancança de propostes per continuar retallant les desigualtats de gènere, identitat o opció sexual, així com per implementar algunes de les polítiques de gènere aprovades pel govern central. En aquest sentit, les paraules interrupció voluntària de l’embaràs, avortament, masclisme, masclista, sexista o feminisme no figuren a enlloc del programa. I enlloc vol dir zero vegades. La paraula violència de gènere apareix un cop i de forma descontextualitzada, el mot gai ho fa dos, un dels quals per garantir el suport psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar [sic] i la paraula “embarassades” figura al bloc de polítiques familiars per promoure l’educació de les adolescents en la maternitat sense que hi hagi cap menció sobre l’opció d’avortar. En clar contrast, austeritat hi apareix vuit vegades, religió 36 i família 84.

Recapitulant, més moralismes (catòlics), més retallades socials i un retorn al pilar fonamental de la societat catalana: la família en majúscules, la de tota la vida. Això passa, entre d’altres, per una devolució de les responsabilitats de cura a les llars, per una problematització de qualsevol condició sexual que no sigui normal i per un retrocés en la llibertat de les dones i les persones per decidir, més enllà dels dictàmens de la família i la societat patriarcals, sobre la nostra vida i la nostra autonomia. En definitiva, el canvi orgullosament anunciat per CIU passa per una silenciosa, però no per això menys hostil, croada contra nombroses victòries obtingudes pels feminismes, incloent la visibilització de les violències de gènere, durant els últims anys.

Els i les que seguirem lluitant des de baix pels nostres drets ens preguntem en veu alta, una Catalunya millor per a qui? Per a nosaltres segur que no.

[1] Article aparegut a l’edició catalana de Público el 23 de desembre del 2010

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s