I de nou ha valgut la pena

Versió en castellà aquí

Ens llevem amb la ressaca de la feina realitzada durant les últimes setmanes i començant a fer-nos a la idea que la dreta ha guanyat un terreny considerable tant en el govern com en l’oposició catalana: la dreta sobiranista, la dreta espanyolista i la dreta independentista. Però la dreta al cap i a la fi. Malgrat que el populisme feixista s’hagi quedat a les portes del Parlament no deixa de ser significatiu el seu creixement, i aquest hauria de ser un avís important de cara a les eleccions municipals de la primavera del 2011. Després d’ahir el Parlament català serà més neoliberal que mai i, si ahir la lluita contra el sistema s’enfrontava a nombrosos reptes, a partir d’avui els drets de les classes populars, de les dones, de la població d’origen immigrant, de les treballadores i treballadors, de les persones jubilades, entre molts altres, perillen més que mai. Avui dia 29 de novembre, doncs, no s’acaba una lluita sinó que es renova, reflexiona i es prepara per encarar noves dificultats.

Els tres components del Tripartit, de manera diferenciada però plena de paral·lelismes, paguen el preu que la subordinació de l’esquerra al joc parlamentari i a la gestió del sistema porta anys imposant. Aquest preu inevitablement es multiplica en temps de crisi. La pèrdua de rumb i de projecte polític de l’esquerra institucional, la seva aposta per jugar a dues o tres bandes, l’escandalós contrast entre allò dit i allò fet, la seva acceptació de la inevitabilitat del capitalisme i, per tant, del seu “rescat”, deixa cada dia a més gent en la foscor i el fred del desencís i el cinisme rabiós. De res ha servit que el Joan Herrera ens intentés seduir amb esperances verdes o estètiques rebels: l’esperança de molta gent ha estat destruïda per les seves traïcions i fa ja temps que vam triar exercir la nostra rebel·lia a l’únic lloc on no pot ser cooptada: al carrer i des d’un anticapitalisme sense concessions.

Fa un any i mig vaig rebre més d’una i dos crítiques per un text que vaig escriure en el què afirmava que havia valgut la pena participar en una campanya electoral anticapitalista al Parlament europeu que va acabar obtenint uns 20.000 a tot l’Estat espanyol. Potser algunes de les acusacions d’autoindulgència tenien cert fonament des d’un punt de vista electoralista i “curtplacista”, però en aquell moment, igual que ara, per mi el que realment va resultar important va ser l’arrencada (molt modesta, però arrencada al cap i a la fi) d’un procés, d’una inèrcia, d’una il·lusió col·lectives sobre la possibilitat de canviar la nostra societat de base.

Un any i mig després em miro els 7.169 vots de Des de Baix de la mateixa manera. Queda per davant, indubtablement, molta reflexió a fer: sobre les dificultats que l’actual context social, econòmic i polític imposa a l’hora d’intentar obrir una escletxa mediàtica, política i social per qüestionar frontalment el sistema; sobre els errors interns comesos, sobre les mancances existents, sobre les dificultats d’arribar a més gent dins i fora de la militància radical; sobre la necessitat de descansar i prendre forces per continuar el camí… Algunes de les conclusions d’aquestes reflexions seran dures i difícils de pair però només fent-ho serem capaces d’avançar.

I avançarem no només perquè tenim 7.169 raons per fer-ho- que ja és moltíssim- sinó principalment perquè estem convençuts que no ens queda cap altra opció. Des de Baix ha estat capaç de sumar voluntats, de fer confluir complicitats, de transmetre il·lusió a moltes persones. I ho hem fet desmarcant-nos de la lògica imperant, des de l’honestedat, la valentia i la irreverència. Només per això ja estic convençuda que ha tornat a valdre la pena.

Tanmateix, ha quedat també molt clar que no hem estat capaces de convèncer a un sector important de l’esquerra alternativa, ja sigui per la seva aposta per l’abstenció passiva o activa, per la seva preferència per programes monogràfics o per opcions independentistes clarament de dretes. En aquest sentit, a Des de Baix haurem de reflexionar també sobre com connectar amb aquests sectors i seguir reivindicant no només la possibilitat sinó també la urgència de vincular la lluita anticapitalista, amb la del dret als pobles a decidir, amb la dels drets dels animals, amb la de la cultura lliure, amb la feminista, amb l’antirracista, en definitiva, amb la denúncia contundent contra tot tipus d’opressió.

Dit això, també tinc clar que amb això no hi haurà suficient. Nosaltres ens haurem d’esforçar molt més per transmetre el missatge i seguir construint els ponts, però molta altra gent haurà de fer la seva part per rebre’l i per creuar-los. Per trobar-nos tots plegats en un punt, que existeix, on podem començar a caminar plegats. Entre altres coses, els resultats del 28-N mostren que són temps profundament difícils per a l’esquerra ANTI-SISTEMA i que únicament podrem seguir multiplicant forces si ho fem de forma unitària. I mentre que les eleccions municipals de la primavera seran un eix clau entorn al qual seguir teixint aliances i complicitats, no és aquesta la principal raó per la qual hem de fer-ho. A diferència del que pugui semblar, no està en joc l’obtenció de quatre regidors sinó la consolidació d’una resistència valenta, honesta, generosa i solidària front a  l’agudització de la crisi sistèmica i l’enduriment dels atacs neoliberals, xenòfobs, homòfobs i patriarcals que seguirem patint les classes populars. Malgrat que sovint des de l’esquerra radical tendim a pensar en termes d’autoconstrucció, de protecció d’espais polítics, de debats eternament estèrils i sospitosament fratricides i de purismes perillosament autoreferencials, el que realment està en joc és l’existència o no d’una alternativa creïble, coordinada, que no faci concessions i que perduri i creixi en el temps .  Una esquerra descarada i alhora incloent i plural; una esquerra que no sigui la casa de ningú però que alhora sigui la llar de totes i tots dels que hi vulguin formar part; una esquerra de combat front una dreta cada cop més combativa i una socialdemocràcia cada dia més desorientada i llunyana.

Com deia fa poques setmanes un company de Kaosenlared, en aquests moments les classes populars estem derrotades, sí, però ni de lluny estem vençudes. I de la derrota al contraatac no hi ha tanta distància. És qüestió de posar-s’hi. Passi el que passi, ha tornat a valdre la pena. I si les 7.169 raons de Des de Baix contribueixen a multiplicar diàlegs, ponts, espais,  batalles i voluntats, encara n’haurà valgut més.

2 comments

  1. doncs mira, mira, fa quatre anys votava i militava a ICV i en fa dos que milito a l’esquerra anticapitalista i ara , naturalment, voto Des de Baix. I així les coses, espero que sigui un ajut referencial de cara al més important…de cara a tenir una esquerra combativa cada dia, i molt, molt, molt més enllà d’eleccions i d’altres imperatius d’una agenda que respon a un temps politic deslligat del temps social. “la discordànça dels temps” com escrivia el Bensaïd i, segur, com no ho enten Herrera i els que venen esperances de supermercat polític.

  2. Totalment d’acord amb l’altre comentari, estem en un temps de pobresa intelectual políticament parlant, fa falta idees i sobretot pràctica, tan política com d’acció al carrer i els parlaments……estem pasant époques de vergonya amb els polítics aprofitats que ens representen, i mesures? cap…….anem fins a una societat totalment pobre, i sembla que això no interesa……si,si, donem suport als bancs i a les gran empreses, en cop d’obligar-les a invertir aqui on es necessita de veritat……
    Salutacions ¡¡

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s