29-S: contra la mort de la política

Versió en castellà aquí

Sandra Ezquerra|Público [1]. Una de les majors preocupacions de Hannah Arendt fou que la política pogués desaparèixer completament del món. L’arrel del seu neguit foren els desastres del segle XX i l’interrogant que aquests podien plantejar sobre el sentit de la política. A les acaballes de la primera dècada del segle XXI, la inquietud d’Arendt es rebel·la més vigent que mai. En el moment de crisi en què ens trobem actualment immersos, hom no pot evitar la sensació que no hi ha debat possible sobre les solucions més enllà dels estrets marges imposats per les receptes d’ajustament de la despesa social i de reestructuració del mercat laboral. Els polítics enarboren de forma cada cop més compulsiva la bandera de la inevitabilitat de les seves reformes i els grans sindicats sovint obliden la seva raó de ser conformant-se amb demanar rectificacions parcials.

És en aquest context que hem pogut assistir durant les últimes setmanes a un atac ferotge per part del conservadorisme polític i mediàtic contra els sindicats i piquets informatius, acusats d’aprofitar-se de manera corrupta dels recursos i la benevolència públics i d’actuar violentament per evitar els drets dels ciutadans i ciutadanes a treballar, a la mobilitat i a decidir lliurement en un dia de vaga general. En aquest sentit, cal destacar el punt on conflueixen dues tendències: d’una banda presenciem desconcertats la reducció de les alternatives possibles als dictàmens oficials; d’altra banda, assistim a la condemna generalitzada de qualsevol acció que tingui com a objectiu oposar-se als discursos dominants basats, com deia Bensaïd, en la naturalització dels mercats financers i la irrevocabilitat de la fi de la història.

Dit això, malgrat el que ens diguin els especialistes, els debats entorn la reforma laboral o de les pensions no són qüestions merament tècniques fruit de càlculs científics. Ans al contrari, són debats profundament ideològics que, davant l’aparent despolitització de la política, responen a dos models diferents de societat: el que es posa el benestar de totes les persones com a fi ineludible i el que, sota la coartada dels mandats dels mercats i pseudo-veritats demogràfiques, defensa els interessos d’una minoria.

Front la progressiva desaparició en les últimes dècades de tribunes des d’on qüestionar la inevitabilitat de l’status quo, els que defensen el primer model surten- sortim- al carrer a demanar l’impossible i, davant d’això, els segons recorren a la ridiculització i la criminalització. No obstant, front el dret a treballar en un dia de vaga existeix també el dret a la informació, a un treball digne la resta de dies de l’any i a uns serveis socials que cobreixin les nostres necessitats; front el dret a la mobilitat existeix el dret a un transport veritablement públic i assequible i les condicions laborals dels i les que fan possible la nostra lliure circulació; front el dret individual a decidir existeix la solidaritat per aturar reformes que ens afecten a tots, així com el dret a defensar i visibilitzar un projecte col·lectiu que busca trencar amb el cercle de desinformació i despolitització que envolta les nostres existències; projecte que busca convertir-se en interlocutor legítim d’un procés on sembla que el dilema ja no és defensar la dignitat de les persones sinó determinar el grau d’ indignitat que ens obliguen a suportar.

El 29-S molts i moltes barcelonines, de nou, es van pronunciar: va haver caos, sí, però això no és necessàriament negatiu i tampoc pot desviar el debat sobre el que hi ha realment en joc amb la crisi i les reformes actuals; es van cometre errors, sí, però d’això s’ha de fer balanç, debatre honestament i aprendre. El 29-S la frustració va apoderar-se del carrer durant hores i això, més que ser un símptoma de la irracionalitat d’una minoria violenta, no fa més que mostrar la necessitat de continuar articulant políticament i de forma incloent la ràbia i el desencís. El 29-S es va obrir una esquerda en les definicions hegemòniques d’allò possible i, malgrat les pors d’ Arendt i el triomfalisme de Fukuyama, es va demostrar que a la política i a la història encara els queda molt per dir.

[1] Article aparegut a l’edició catalana de Público el 6 d’ Octubre de 2010.

One comment

  1. m’agrada molt. I no em quedo només amb el contingut i les referències a H.Arendt, que ja és molt i bo.

    Vull destacar el fet que amb el teu article es contribueix a desmuntar un tòpic sobre “formes i continguts”. El teu article té la forma que mereix el discurs de l’esquerra anticapitalista. Començo a estar tip dels escamots verbals del fanatisme que envolta la nostra revolta quotidiana. A tota la incontinència verbal, política, (in)cultural i sistèmica, li hem d’oposar les formes i els continguts d’una resposta alternativa convincent i, no per això, menys invectiva. Ens espera una fase molt dura. Comencem per conrear un discurs i una pràctica, sincerament unitària, que busqui complicitats. No mereixem l’autoritarisme pseudorevolucionari d’uns i, molt menys, l’insult sistemàtic del corrent dominant.

    El teu article és aire fresc i trobo a faltar aquest registre en les proclames autoritàries dels contorns del “moviment real”, la qual cosa no ens ha d’impedir d’assenyalar quin és “l’enemic” i quines són les seves “formes”.

    salut i dignitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s