El nostre burka

Versió en castellà

Des de fa unes setmanes es pot veure a diferents indrets del centre de Barcelona la instal·lació fotogràfica “Repressió i resistència”. L’exposició consta de dotze imatges de diversos autors que registren diferents episodis i expressions de repressió, resignació i resistència durant les dècades de Franquisme a la ciutat de Barcelona. La història que l’exposició es proposa explicar és que les dictadures no només tenen lloc en els despatxos, en les presons o en les casernes, sinó que també, i particularment, en els carrers i en els espais públics que, malgrat la dictadura començà a morir fa molts anys, són els mateixos pels quals transitem avui dia.

Si bé no he vist la major part de les fotografies, un parell d’elles s’exhibeixen molt a prop de casa meva, a la plaça de la Catedral. Diumenge a la nit, mentre contemplava des dels bancs de pedra una imatge enorme de Porcioles i Franco, la meva mare em va assenyalar una altra fotografia situada a uns 50 metres de distància i em va dir, “mira, una de dones amb burka”.

Descol·locada, em vaig aixecar i vaig començar a acostar-m’hi. A mesura que escurçava la distància que em separava de les dones cobertes de negre, preguntant-me sobre la possible justificació política de la seva presència en el centre de la ciutat considerant els debats i conflictes entorn aquesta qüestió a diferents indrets de Catalunya durant els últims mesos,  la fotografia començà a prendre claredat i a mostrar- més enllà de les assumpcions i prejudicis darrera els ulls de la meva mare, els meus o els de milers de persones que passen davant la catedral cada dia- els seus veritables contorns i, malgrat les peces de roba negra amagant els rostres de les protagonistes, la seva cara real.

I unes quantes passes més…

Al costat, unes línies: “1957. Penitents de Setmana Santa. Durant prop de 40 anys les festivitats i celebracions religioses eren de les poques autoritzades a l’espai públic”.

Els nostres ulls busquen, rere el negre que tot cobreix, que tot amaga, que tot oprimeix, els ulls de les dones víctimes de la barbàrie, la irracionalitat, el patriarcat eterns. Mentre transitem pels carrers de la nostra ciutat, mentre construïm a l’altre i l’altra com tot allò que mai serem i que mai hem estat, no se’ns passa pel cap mirar enrere, mirar cap endins: el nostre burka és la nostra incapacitat de llegir el “nostre ara” com continuïtat del “nostre ahir” i, d’aquesta manera, la pervivència silenciosa i silenciada de les cadenes i la intolerància pròpies. El nostre burka és el fosc espai en què ens amaguem cada dia d’una realitat cada cop més adversa; des del qual ens sentim segures i segurs front uns canvis que sovint ens fan sentir que hem perdut el nord.  El nostre burka és l’objectiu de la càmera que retrata les culpes per la nostra creixent sensació de desempar, d’inseguretat, de pànic, i les externalitza a responsables sense veu. El nostre burka és la nostra rendició, la nostra preocupant incompetència per reconèixer els propis errors i les esquerdes pròpies; de mirar al nostre voltant i admetre que ens estem equivocant d’”altre”, de culpable, d’enemic. I així, des d’una amnèsia prepotent i impotent alhora, com no podria ser d’altra manera, el nostre burka és la nostra desídia i la nostra incapacitat d’admetre que, a l’equivocar-nos de lluita, no estem lliurant les veritablement importants.

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s