Sobre dignitat i autonomia

(Versión en castellano aquí)

feminismo-burgosEns vam equivocar les que vam pensar que cap al 8 de març d’aquest any ja tindríem l’anunci en ferm de la nova llei d’avortament. Malgrat que el govern del PSOE va llençar als mesos de febrer i març nombrosos “globus sonda” amb els principals continguts de la llei, se segueixen donant ajustos i revisions que, en la majoria dels casos, signifiquen retrocessos respecte al que pensàvem que obtindríem i fins i tot respecte al que hem tingut fins ara.

La proposta de llei que va fer la ministra d’igualtat fa unes setmanes introduïa una limitació que no era present en la llei del 85, ja que reduïa la capacitat de dur a terme un avortament per raons de perill per a la salut de la dona a 22 setmanes. Si recordem, aquest supòsit no tenia limitació de temps fins ara. D’aquesta manera, malgrat que és cert que la nova llei augmentarà la dimensió lliure de l’avortament al permetre a les dones dur-lo a terme per pròpia elecció, i sense haver de donar explicacions a ningú, durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs, introdueix un límit de temps en els casos de la salut de la dona que abans no hi era i, a més, ho fa en el supòsit que ha estat utilitzat de manera més freqüent per part de les dones espanyoles durant les últimes dècades.

La polèmica no es queda aquí, però. Un altre supòsit sota el qual s’ha pogut avortar fins ara dins les primeres 22 setmanes de l’embaràs ha estat el de greus malformacions del fetus. Aquesta limitació de temps ha estat àmpliament criticada per nombroses clíniques i organitzacions feministes, ja que un alt percentatge de malformacions es produeixen o es detecten després de les 22 setmanes. En aquests casos, les dones han hagut de o bé recórrer al supòsit de risc per a la salut psicològica de la mare (situant-se així en una posició de vulnerabilitat legal) o viatjar a altres països com França o el Regne Unit, on la llei no imposa un límit si es detecten malformacions greus. Aquesta última estratègia comporta, evidentment, grans incomoditats i despeses que no totes les dones es poden permetre.

Amb la reforma que planteja el govern es deixa la porta oberta a avortar més enllà de les 22 setmanes en aquells casos que les malformacions siguin “incompatibles amb la vida”. Aquesta excepció no reconeix que hi ha casos de malformacions que, malgrat que tècnicament són compatibles amb la vida biològica no són compatibles amb una vida digna, ja que deriven en seqüeles molt greus, i que poden incloure danys cerebrals, cardiopaties dilatades, hemorràgies ventriculars cerebrals o tumors fetals. Per exemple, de cada 12 casos d’hidrocefàlia detectats, 7 ho són per sobre de la setmana 23 de gestació. Aquest punt obre una altra batalla ideològica sobre la conceptualització de vida digna i autònoma.

Els anti-elecció, tant els obertament dretans com la liberal-democràcia disfressada de progre, han utilitzat dos arguments per limitar a 22 setmanes l’avortament en el casos de malformació del fetus. El primer argument ha estat la seva pretesa lluita contra la discriminació de les persones discapacitades. És a dir, i utilitzant la seva lògica barroera, si s’interromp un embaràs per raons de malformació s’està decidint que la vida d’una persona amb malalties greus o discapacitats té menys valor que la vida d’una persona sana o Standard. El segon argument que justifica el límit de les 22 setmanes és que l’avortament, fins i tot en fetus amb greus malformacions no és justificable després d’aquest termini ja que el fetus ja és viable per viure fora del ventre de la dona “de forma autònoma”.

El primer argument presenta la demagògia i inconsistència tan sovint presents en les postures anti-elecció. És a dir, el seu moralisme els permet denunciar la vulnerabilitat dels fetus i estigmatitzar i criminalitzar la postura que diu que, en cas de néixer, la seva vida estaria plena de patiment. D’altra banda, la seva ideologia i praxis política els porta a ignorar la fragilitat de les persones que ja han nascut. Davant la seva cínica defensa dels desprotegits, jo em pregunto si senten tanta preocupació per la discriminació de les persones discapacitades (les que ja estan entre nosaltres) a l’hora de garantir recursos per a la seva cura, per a la seva integració social i laboral, per a la promoció de la seva autonomia, per l’eliminació de barreres arquitectòniques i per la lluita, en general, contra tota forma d’exclusió, marginació, invisibilització i opressió per raons de discapacitat física i mental en la nostra societat. I què hi ha de la tendència de la dreta de reduir recursos públics que garanteixin l’assistència sanitària, el suport a les famílies, a les mares solteres, als sectors social més vulnerables? Alguna vegada s’han plantejat denunciar la divisió sexual i social del treball, que deriva en què l’estat, el capital i la societat depengui del treball invisible i no remunerat de les dones per reproduir-se i sobreviure? Si la vida de les persones malaltes, discapacitades i les desfavorides en general té tant de valor com la de la resta, perquè la dreta ultradefensora del neoliberalisme patriarcal insisteix en deixar-les fora dels marges del sistema i discriminar-les? Perquè parlen de la inclusió abans de la vida i no durant la vida?

El segon argument, el que estableix que és inadmissible interrompre l’embaràs en els casos en què el fetus, malgrat que tingui greus malformacions, pugui viure fora del ventre de la dona “de forma autònoma”, tampoc té desperdici. Què vol dir autonomia? Autonomia vol dir ser capaç de respirar? Tenir un cor que bateja sol? En els casos de malformacions greus suposadament compatibles amb la “vida autònoma”, qui és pensen aquests senyors i aquestes senyores tan compassives que dóna de menjar a les persones amb discapacitats i malalties greus cada dia? Qui les neteja? Qui vetlla per elles? Qui les porta de passeig? Qui els llegeix un llibre? Qui els dóna afecte afecte? Qui sacrifica una vida professional o fins i tot personal per quedar-se al seu costat? S’han preguntat en algun moment la feina, l’esforç, l’abnegació de qui permet que aquestes persones continuïn vives de “forma digna i autònoma” cada matí?

Els ho dic jo: els de les dones que renuncien a tot i estan al seu costat fins que es moren, les mateixes dones a les que no se’ls li va permetre triar què fer amb el seu propi cos en el moment en què es podrien haver evitat dues vides plenes de dolor i sacrifici: la seva i la del seu fill.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s